El curs 1867-1868 s’inaugurava, amb molt de retard, l’Escola Normal Femenina de València amb 38 alumnes matriculades per a cursar els estudis de mestra elemental, sota els auspicis d’un claustre de cinc professors, presidit per Josefa Ágreda Muñoz, la seua primera directora.
També amb molt de retard, el 28 de juliol de 1842, fa ara 175 anys, se’n va remetre el projecte al Ministeri de la Governació, amb el corresponent pressupost, per a la creació de l’Escola Normal de València, la masculina, els primers 58 alumnes de la qual van iniciar el curs el dilluns 1 d’abril de 1845, 22 anys abans que una sola valenciana poguera aconseguir el títol de mestra a la seua pròpia ciutat.
Des de la creació de les dues escoles normals, fa 150 i 175 anys, la Universitat de València sempre ha estat estretament lligada a aquestes institucions i a la seua comesa, la formació de mestres per a les nostres escoles, fins al punt que, en l’actualitat, la seua Facultat de Magisteri és una de les que més estudiants acull de la nostra universitat.

Allò que el visitant pugues trobar en l’exposició que presentem és una mirada reflexiva als contextos, els processos i els recursos que han concorregut en el desenvolupament històric de la nostra escola primària.
S’ha tractat, sobretot, de posar de manifest una construcció social de més de dos-cents anys, convertida en una qüestió d’estat i conformada per moltes promeses, persistents retards, nombroses insuficiències, massa fracassos… però també per encomiables reivindicacions, esforços, alternatives, avanços; una història definida per discursos retòrics i discursos consistents; viscuda, en tota la seua complexitat, amb emoció, gratitud o tal vegada amb indiferència, rebuig o insatisfacció. És la història dels nostres espais i temps escolars, dels seus protagonistes, de les seues realitats; d’aquells xiquets i xiquetes, els seus mestres, les seues tasques, els seus llibres i quaderns, els seus jocs, aprenentatges de tot tipus, formes de socialització…

Alguns temes són centrals en aquest recorregut: l’evolució del procés d’escolarització, les marques de desigualtat i discriminació en aquest procés, el trànsit del vell corporativisme a la institucionalització de la formació del magisteri, els canvis en aquest aspecte que condueixen des d’un model culturalista o enciclopèdic a un altre de major caràcter professionalitzador, els camins de l’evolució pedagògica des de l’escola tradicional fins a la modernitat, l’itinerari des de l’optimisme pedagògic al compromís social de l’escola i els treballadors de l’ensenyament.
Però, juntament amb tot això, hi ha una dimensió diferent, que ha impulsat també aquest projecte, fet ara realitat; un doble component fonamentat en el sentiment i el pensament. L’exposició té molt d’homenatge i de reivindicació: de l’escola pública, de l’ofici de mestre. Un homenatge que rememora dificultats i insuficiències, respecta dedicacions i lluites, i ens obliga ara i ací.